LA REVISTA NATURA I AVENTURA . REALITZA AMB NOSALTRES LA EXCURSIO DE SANT FELIU DE GUIXOLS A TOSSA DE MAR

LA REVISTA NATURA I AVENTURA . REALITZA AMB NOSALTRES LA EXCURSIO DE SANT FELIU DE GUIXOLS A TOSSA DE MAR Caiac de mar: racons entre Sant Feliu i Tossa Deixem enrere la sorra daurada de l’allargada platja de Sant Feliu de Guíxols i ens allunyem del poble en direcció sud, vorejant les primeres cales d’on pengen, com en un gegantí jardí botànic de pedra, cases i xalets de tot tipus i colors. Sant Feliu de Guíxols és una de les poblacions més importants de la costa del Baix Empordà i deu el seu origen a l’antic monestir benedictí de Sant Feliu, al recer del qual s’hi anaren instal·lant els antics habitants d’aquesta part de la vall d’Aro. Nosaltres ens tombem per contemplar, per darrer cop, la vila que ha sabut trobar l’equilibri entre el turisme, el passat i la fúria urbanística que tant ha canviat el litoral català i voregem la punta de Garbí, remant entre les penyes i l’illot conegut com l’illa del Freu. Aquesta part de la costa forma una petita península en la qual s’aixeca el cim de Sant Elm sobre el qual distingim la inconfusible silueta de l’ermita on es venera aquest sant, patró dels pescadors i dels mariners. Des d’aquest excel·lent mirador el poeta i periodista Ferran Agulló va encunyar el terme "Costa Brava" i així ho va publicar a la Veu de Catalunya l’any 1908. En un principi el terme només es va aplicar a la regió compresa entre Begur i Blanes, però a partir del 1965 es va convertir en la denominació oficial de la costa gironina. El tram de costa que s’estén al sud de Sant Feliu de Guíxols, entre la punta Garbí i la punta d’en Bosc se’ns presenta molt abrupta i rocosa. Forma una espècie de badia encarada i molt oberta al sud, de manera que rep l’acció de tots els vents. Potser per això a partir d’a- quest tram la costa adopta un perfil despoblat i solitari amb entrants descarnats i rocallosos, inaccessibles des de terra i sense cap punt de sorra a la vista. Amagada darrera la punta d’en Bosc trobem la cala del mateix nom i passada la punta del Romeguer, la petita cala Joana. Són dues cales amb un racó de pedres grosses i una mica de sorra amb la qual no podem comptar sempre ja que, segons el temps que fa, la mar s’enduu la sorra i queden les roques pelades i brillants. A partir d’aquí la costa va guanyant alçada i els braços de mar que entren terra endins dibuixen EL POETA I PERIODISTA FERRAN AGULLÓ VA ENCUNYAR EL TERME "COSTA BRAVA" L'ANY 1908 petites cales que, en cas de mal temps, ofereixen molt poca protecció als navegants. Val la pena apropar-se a la platja de Canyerets i la cala de Canyaret, separades per la curiosa roca de la Tallada i gaudir de l’espectacle cromàtic que presenten la sorra rosada i el blau del mar enverdit per la vegetació que arriba quasi a besar l’aigua. Sobre el mar, a mitja alçada del penyasegat es dibuixa el camí de ronda que uneix, aquestes cales amb la platja de Canyet on un antic viver d’ostres s’ha reconvertit en un petit port. Resseguim les parets verticals del voramar feréstec foradades per l’acció erosiva del mar fins arribar a les cales del Senyor Ramón i de Vallpresona, on els nudistes prenen el sol en perfecta comunió amb la natura. Aquesta darrera cala va ser molt de temps un reducte de hippies que hi acampaven, de vegades durant tot l’estiu. La bellesa, la natura i el nudisme desapareixen del record quan a l’horitzó es retallen els ancoratges i les boies de lloguer que suren davant la Cala Salions on un eixam d’apartaments envolten la petita platja. Hem deixat enrere les aigües del Baix Empordà i entrem a remar sota els penyals de la Selva, la façana marítima de la qual està tapissada per una espessa massa forestal que demostra l’encertat topònim d’aquesta comarca que, en aquests racó, porta els boscos arran de mar. Resseguim el perfil retallat d’aquest voramar inhòspit i feréstec que en aquest tram adopta dimensions més descomunals. La tortuositat del terreny afavoreix l’existència de coves marines als peus dels espadats, com ara la cova d’Es Tabac, la de S’Aguilera, la cova de Pola, o Sa Cova Escalfada; forats on, si l’estat del mar ens ho permet, podrem entrar amb els caiacs. La costa continua abrupta i escarpada amb uns penyasegats verticals i impressionants que es trenquen per donar lloc a petites cales de fesomia més tranquil·la i amable, on els colors blavosos de l’aigua competeixen amb els verdosos dels pins i els daurats de la sorra provocant un deliri de formes i colors que, a Cala Bona, assoleixen la seva màxima esplendor. Val la pena apropar-s’hi per contemplar aquesta intensitat cromàtica i la bellesa d’aquest paisatge que aquí encara resta indòmit. Deixem enrere les escarpades parets per les qual, en la part més alta, transcorre la carretera que va de Tossa a Sant Feliu i on hi ha un mirador, anomenat el Salt de la Donzella. Diuen que a Tossa hi havia un rei moro que es va enamorar d’una donzella cristiana i aquesta, per no caure en les seves mans, es va treure la vida saltant des de dalt d’aquest penya-segat. De seguida superem les puntes d’Es Palomar, primer, i de l’illa de Tossa, després, i entrem a la badia que el famós pintor Marc Chagall va qualificar de "paradís blau". La part més moderna del poble s’estén davant la platja i forma un conjunt alegre i bigarrat d’hotels i apartaments al final del qual es retalen la silueta inconfusible de les muralles medievals que s’enfilen al mont Guardí i el perfil de les torres coronades per corseres. .